Vagabondages en Roussillon

Edificació del monestir de Sant Martí de Canigó

Posant les mans en la sagrada feina,
deixen l'espasa los guerrers per l'eina
del manobre, la llança per magall,
i en lo serrat a on sota una llosa
en son eterna el bell Gentil reposa
bellugueja l'exèrcit del treball.

En temps d'estiu, heu vistes les formigues,
quan daura el sol i esgrana les espigues,
anar, venir, i correr per rostoll ?
l'una el gra abasta, l'altre se'l carrega,
esta l'empeny, aquella l'arrossega
i s'atreesora el gra, i es llença el boll.

Aixo els treballadors : mentre un recana
la terra en desnivell, l'altre l'aplana
o dóna un fosso als fonaments per llit ;
pins aterra i avets lo llenyataire
que el serrador quadreja, i fa el pedraire
lo mateix amb lo marbre i lo granit.

De migdia en l'horrible precipici
penja son peu de pedra l'edifici
que fa glatir l'abisme devorant,
i amb l'altre ferm en roca més segura,
creix i s'aixeca en l'espadada altura,
noi que ha de fer creixença de gegant.

Com a un toc de clari tropa lleugera,
lo claustre ses columnes afilera,
coronant-les de rústecs capitells,
on a la veu de l'escultor se para,
entre fulles de palma i d'atzavara,
tot un eixam de feres i d'aucells.

Li fa costat soterriana i tosca
l'església de la Verge : és cega i fosca,
mes eix astre del cel li fa claror.
Quan ja hi flameja la pregària ardenta,
un altre templa al seu damunt s'assenta,
en penyora d'argent imatge d'or.

Granitiques columnes desimboltes
damunt sos fronts aixequen ses tres voltes
vell simbol de l'excelsa Trinitat ;
tan virginal al veure-la i tan bella,
com gegant per vetllar una donzella
un campanar se posa al seu costat.

Es ample i ferm, d'alçada gegantina,
les dues valls i el comellar domina
i encara puja amunt, pis sobre pis.
Es un cloquer i un torreó de guerra,
és un esforç titanic de la terra
per acostar-se un pas al paradis.

Les celdes, verament celdes d'abelles,
són en est rusc divi, xiques i belles,
lo goig i la dolçura en són la mel ;
los vint monjos que pugen a habitar-hi
de l'oració la trauen i el sagrari,
de les flors de la terra i les del cel.

Sembrant-ne per les cordes del psalteri
coronen de jardi llur asceteri
i, eixint de la basilica, l'encens
s'aplega de l'espigol amb l'aroma
i pugen, fent una mateixa broma,
dels monts i els astres a l'altar immens.

Enmig d'eix caos de revolta roca,
com un espectre, en la mateixa boca
de l'abisme, s'aixeca el monestir ;
és una flor per terboli sembrada
que, si l'abeura el cel amb sa rosada,
per ell los segles la veuran florir.

Contempla Guifre la seva obra feta
com sa més bella inspiració un poeta,
coronada de llum i resplandor,
de poble en poble quan pels aires vola,
estrella de clarissima aureola
que es posarà en lo front de son autor.

Extrait de Canigó de Jacint Verdaguer, chant XI

Si vous voulez lire tout le poème Canigó

Gravure de Haghe, XIXe siècle